Llenguatge cinematogràfic

Consulta aquest blog per a veure els exemples:

Moviments de càmera

       

                El cinema va nàixer a finals del s. XIX. Es basa en una il·lusió òptica que ens fa veure imatges en moviment. Són produïdes per la projecció de fotografies consecutives a una velocitat estàndard (fotogrames).

            Les primeres filmacions van tenir un intenció merament documental però prompte es va passar a voler contar una història. Va caldre crear un codi narratiu basat en imatges i ajuda d’algun rètol. Amb el cinema sonor van incorporar-se la llengua oral, la música i els efectes de so. Conforma un gènere mixt. Les imatges queden en una pantalla. Tot allò que es troba dins de la pantalla és dins de camp i el que no, és fora de camp (és invisible a l’espectador). Serveix per crear expectatives, augmentar el suspens, amagar coses o resoldre escenes sense mostrar-les explícitament. Ex: pel·lícules de terror.

              La camera seleccionat mitjançant l’enquadrament quins elements espacials dels existents filma.

            Els fotogrames projectats duren un temps i conformen un pla (unitat bàsica del cinema). Un pla és el conjunt de fotogrames enregistrats en continuïtat per una camera des que es prem el disparador fins que s’atura.

Conjunt de  plans   ->   escena   ->  seqüència   ->   film

Un pla és una sèrie de fotogrames consecutius impressionats en continuïtat. Característiques:

– ENQUADRAMENT: delimitació de l’espai situat davant la càmera. Segons la porció d’espai seleccionada es determina la grandària d’allò que s’enfoca. Principals:

• Pla general: abasta un gran conjunt allunyat de la càmera. Caràcter descriptiu, emmarca les accions posteriors.
• Pla de conjunt: la persona humana apareix amb entitat dins del paisatge o decorat. Caben diverses persones.
• Pla americà: figura humana des dels genolls fins al cap.
• Pla mitjà: talla la figura humana a l’altura de la cintura.
• Primer pla: apareix un rostre humà enquadrat des dels muscles.
• Pla de detall: mostra un objecte o una part del cos humà. També s’anomena primeríssim primer pla.

Per que els plans tinguen un sentit concret s’han d’articular. Són necessaris diversos plans per a construir una unitat dramàtica amb continuïtat temporal i espacial.

Conjunt plans – escena

Conjunt d’escenes separades que mantenen una certa unitat dramàtica – seqüència

Un pla pot ser tan llarg que constituisca una seqüència – pla-seqüència

 

– ANGULACIÓ: angle en què situem la càmera respecte a la figura humana. Principals:

• Normal: càmera a l’altura dels ulls del personatge.
• Picat: la càmera ens presenta una visió de dalt a baix.
• Zenital (o vista d’ocell): variant del picat. La càmera es troba al sostre, perpendicular als personatges o objectes que es filmen.
• Contrapicat: càmera per davall dels ulls de la persona, visió de baix a dalt.
• Vista de cuc: càmera arran de terra, dóna una visió molt especial.

 

– MOVIMENT: pot provenir d’un desplaçament de les figures filmades, del moviment de la càmera o de tots alhora. Principals moviments de càmera:

• Panoràmica: rotació de la càmera que es mou sobre un trípode.
• Tràveling: moviment de translació de la càmera, que sol seguir els desplaçaments d’uns personatges.
• Grua: càmera suspesa per damunt dels personatges. Permet fer panoràmiques i tràvelings alhora.
• Zoom: manipulació de l’objectiu per allunyar o acostar les figures. Causa alteracions en la perspectiva.

 

– SO: no és un element òptic. En un pla poden ser: les veus dels personatges, la música, el efecte de so… Es poden enregistrar durant el rodatge o més tard en un estudi de doblatge.

Si es veu al personatge que parla -> veu en in.

Si és fora de camp -> veu en off

Si la veu pertany a un narrador o verbalitza els pensaments d’un personatge -> veu en over.

L’ESTRUCTURA NARRATIVA DEL CINEMA. EL TEMPS I L’ESPAI

La pel·lícula és la forma més estesa de contar històries. Es basa en una estructura narrativa que s’articula en un eix espacial i un eix temporal.

El cinema és un fenomen cultural relativament recent. Els seus recursos narratius s’inclouen en un llarg procés de formalització dels codis i la tècnica cinematogràfics.

 

EL TEMPS

Al referir-nos al temps narratiu parlem de:

– L’època dels fets, la datació, els esdeveniments… en un context històric determinat (temps de la història).

– La lògica interna dels esdeveniments, que els disposa en un ordre i els mostra a través d’una durada (estructura temporal del relat o temps del discurs).

 

L’ORDRE

És l’esquema de disposició dels esdeveniments del relat, les seues relacions de successió. Podem distingir quatre formes de temporalitat:

 

1. Ordre cronològic natural: els discurs disposa els fets de forma lineal, respectant el seu ordre natural.

 

1. Cronologia alterada: modificació de l’ordre natural dels fets:

 

• Retrospecció: l’acció torna enrere per mostrar fets anteriors a aquell de què es parteix (flash-back).
• Anticipació: el relat avança fets que encara no han ocorregut, però que ho faran posteriorment (flash-forward).
• Simultaneïtat: es mostren de forma simultània distintes accions que ocorren al mateix temps. El recurs cinematogràfic més estés per representar aquesta relació és el muntatge en paral·lel o amb divisió de pantalla.

 

LA DURADA

És la relació existent entre la durada “real” dels fets representats i l’extensió amb què són referits al relat [Adequació de les accions narrades al temps real]. Hi ha dues possibilitats: que el relat respecte la durada aparent dels fets o que l’altere.

 

1. DURADA NATURAL: és anormal com a recurs narratiu, ja que la majoria dels relats representen els moments “importants” i eliminen els temps morts. Hi ha dues formes d’aconseguir la durada normal:

 

• pla seqüència: presa en continuïtat, sense talls, d’un esdeveniment. Garanteix la coincidència de la temporalitat. Ex: “La soga” d’ A. Hitchcock.

 

• Mitjançant la utilització del muntatge: per mitjà de la manipulació dels plans, el fet narrat dura el mateix que si passara en la realitat. Ex: United 93.

 

1. DURADA NO NATURAL: quan la durada del fet representat no coincideix amb la real:

 

• Recapitulació: condensació dels esdeveniments. Diversos anys es descriuen en poques línies o uns quants plans.

 

• El·lipsi: hi ha accions de la història que no són relatades (salt temporal). La seua funció és la d’ocultar informació, pressuposar esdeveniments o suggerir-se, eliminar fragments… És un recurs molt important perquè determina el ritme de la representació.

 

 

• Extensió: constitueix una dilatació de la durada. Al relat verbal s’aconsegueix amb la relació detallada dels esdeveniments. El cinema pot recórrer a l’acumulació de plans, repetint alguns des de diferent punt de vista, o deturar l’acció amb plans descriptius.

 

L’ESPAI

 

L’espai, unit al temps, defineix l’essència de la narrativitat. Un film comporta, d’una banda, posada en escena; i d’altra, el text cinematogràfic articula els fragments d’espai en una cadena temporal.

 

Les funcions de l’espai dins la narració són diverses:

 

• localitzador de les accions: emmarca o situa les accions en un lloc concret, al igual que el temps les situa en una època.
• Com a índex: marca l’estructura per a la divisió del text en unitats narratives.
• Amb funció descriptiva: descriu l’espai per donar informació a l’espectador. Permet l’ús de la tècnica descriptiva que focalitza, el lloc o els personatges descrits.

Atesa la seua capacitat simbòlica, l’espai pot caracteritzar i determinar els personatges.

 

El cinema construeix l’espai narratiu, segons dos procediments:

 

• L’enquadrament a través d’una càmera determina una espai in i un espai off. La relació entre espai in i espai off forma l’espai narratiu. El fora de camp oculta informació, crea expectatives, atrau l’atenció…

 

• El sentit que l’espectador atorga a un pla ve determinat pels plans contigus i l’enquadrament cinematogràfic posseeix un caràcter fragmentari, de manera que el cinema mostra de forma fragmentada l’espai de la ficció, que l’espectador s’encarrega de reconstruir.

 

Podrem trobar espais totalment imaginaris, sense cap referent real, espais evocats, creats a partir d’algun model real o d’altres, però en qualsevol cas, tot relat és ciència ficció i el seu espai no deixa de ser una construcció de la ficció.

 

EL GUIÓ

És una part fonamental per a la realització d’un film i té dues parts:

 

– GUIÓ LITERARI: en el qual es desenvolupen els fets que s’han de narrar, es caracteritzen els personatges, s’indiquen els diàlegs i s’especifica l’espai i el temps de l’acció.

La idea (story-line o resum breu d la història) pot ser original o basada en un relat o fet real. A partir d’aquesta es desenvolupa la història a partir dels nuclis de tensió, la caracterització dels diàlegs o els diàlegs.

Posteriorment es divideix en escenes i plans.

 

– GUIÓ TÈCNIC: s’hi indiquen els detalls tècnics: moviments de càmera, planificació, il·luminació, etc.

Conté totes les dades essencials per al rodatge de la pel·lícula. Cal indicar el número del pla, la descripció de la imatge, què ha de fer la càmera, el diàleg dels personatges i la música i els sorolls. Ha de basar-s’hi en el guió literari. Moltes vegades es fan croquis dels escenaris (story board).